jueves, 31 de julio de 2014

RODANXES, de griFOLL



Tens les cames de llimoner, sues cítricament
incendis d’ àcid pels entrecuixos, ets la droga
que venim a xarrupar-te vespre a vespre, ens primaveres,
hendecasíl·labes, allargues fins l’ alba la vida, cada angle
de vida traspua fins la punta on hi claves la gota sagrada
contra el dia a dia i les seves vergonyes de pa sucat sense oli.
Els dits se’ t fan mans, les mans se’ t fan braços, al glop
fas el suc de llimona, les talles a rodanxes, de les rodanxes
en fas rodes, de les rodes grogues turbines, girallunes,
les turbines vibren dins el ventre de cada fruita, fan del pinyol
pinyolets, es descongestionen, repiquen, salten damunt la taula
on cavalca el dragó cuixa-molsut de l’ orgasme, el rebost
és una escletxa, hi ha una estalactita que palpo, que brilla,
que llepo, rellisca i batega, l’ escuro, s’ entela de vernissos esperitosos  
amb gust de cobalt i nitrats sulfurosos, la pessigolla el boteix, s’ insisteix,
la geniva i la carn de la boca hi van amb les dents de ballar, a fer l’ ull-
al, l’ ull estès dessobre els esbarzers púbics com un ou sense rovell
esclatant quan peta la paret que rebenta la gota però amb pell
de porus, sense closca; l’ espetec sol del Diluvi en gemegar bassal
contra bassal, clotets intermitents al sacsejar retrucs de cavalcar el galta a galta,
trencanervis sense pesar. Les calçes, al campanar.

griFOLL

31.7.14

jueves, 24 de julio de 2014

10 PUNTS- griFOLL 14



del projecte "EL POETA" 

1
Per parlar de l’ altre cal portar sempre un mirall.
2
El Paradís és allò que sentim quan tornem de l’ Infern.
3
No pots cosir-te el tall sense mirar-lo amb atenció.
4
Estem fets de lluitar:  sempre quedarà la cicatriu;
fins que l’ aprenguem a estimar...
5
Tenint en compte que som essers dotats d’ imaginació
i que “la paraula fa la cosa”, no hi ha impossibles.
6
Tot canvia o no és.
7
Crear és vibrar amb l’ energia primigènia . Destruir rebota.
8
Competir no és crear. “No es pot crear sense Amor” i estimar
consisteix en “compartir”, contrari de “competir”.
9
ART és una paraula massa contemporània com per ser desxifrada.
10.
L’ Amor no necessita paraules, però les paraules necessiten Amor.


griFOLL
25.7.14 
casserrespoblepoema
Si amb un pensament atabalador n’ he desbancat un altre, seria molt poc creatiu que ara em deixes atabalar per aquest

GIRAR

Si deixes de ser tu és que no ho eres.
Però si mai hi arribes, i t’ ets, per poder ser tu
primerament hauràs d’ haver estat totes les coses
i oblidar-te de tu com a centre per aprendre el ball
de no parar de canviar amb elles.
Si vols música, xiula.

griFOLL
25.7.14

Casserrespoblepoema 

miércoles, 23 de julio de 2014

EL POETA capítol 3er griFOLL 14





L’ altre sóc jo, de Charleville de Portugal mateix. Déu estava malalt,
greu, jo vaig néixer després, a la de tres per tres amb cavall i cap a Berlín,
l’ Alemany no, dic el d’ Orient. Anava a estudi als Franciscans, tocant a la
cantonada on assajaven la Blake Underground. Quan era petit el món encara era
en blanc i negre, s’ aprimava en un carrer de Praga. Vaig començar a escriure
per aprendre a llegir, doncs volia comprendre als ocells, per això em vaig
instal·lar quaranta dies i quaranta nits a la costa brava. Allà vaig conèixer a
la Maga. Va ser el dia menys pensat i vam ‘nar a prendre uns cerebrinos a la
cerebrerinería del William. En Charles va dur bombons de xocolata i la Tardor
que li cruixíem cada cop que els arbres es deixaven dur pel vent, però lo
millor era el Plath, sí, jo no parava de fumar bombons per poder llegir el
Plath. El Jim era a fora, a la teulada, hi havia una festa de sargantanes
efervescents i ell ho filmava. Quan vaig complir set anys vaig perdre una
sabata i no, no tenia el peu de plom. M’ agraden les persones i els caramels de
romaní.




EL POETA

BRAVO - griFOLL

Fuck logic, fuck logic 
Bravo to instincts 
And sweet intuition 
Björk


BRAVO

Clou-te lluny del so del temps,
escolta’ t al mirall nu de l’ instint
que t’ ets l’ eternitat dins cada instant
i ningú més farà de tu, persona
necessària com el dol, el sexe
i les estrelles, mel única, flor exacte.

Però  ni que així no fos, qui palparà
amb el teu tacte, hi veurà amb el color
dels teus llavis, serà discret estant viu?

(No ens deixem anar per por de que ens creixin ales...)

griFOLL
23.07.14

casserrespoblepoema

sábado, 19 de julio de 2014

PATTI SMITH - HORSES a CASSERRES

SANTA RITA o LA LLIÇÓ DEL LENT AMOR ( griFOLL)





La mare del meu pare
quina  sort que em va parir
de ben com en va ser el meu pare
d’ escollir-me a mi ell per fill,
valent, i coneixent sa mare!
No va ser persona afortunada,
la dona va patir de gelosia, de rancúnia,
d’ una infecció al ronyó i d’ enveja crònica
fins el penúltim any abans de ser enterrada
( excepte de la infecció al ronyó, que amb
penicil·lina importada de la capital va ser curada).
Quan feia onze anys que tenia demència senil, més endavant,
encara li quedava cap per aguantar el fil
de la mascara inconscient de ràbia que havia
lluït tota la vida sense adonar-se’ n que rebotava.
Però quan la vellesa, no sé si tan dement, li va esborrar,
ja era hora, de l’ absència d’ aquesta careta del cervell
 li’ n va sortir un batec del cor, i, al cap de res,
com bolets, un altre. La patrona dels impossibles,
li havien posat de nom, ho havia fet possible:
La iaia va néixer l’ últim any abans de morir-se!
Va tirar-se a l’ alegria, va acceptar tots els pastissos,
tot el cava, totes les abraçades ( i alguna que altra cigarreta...)
que s’ havia negat des de sempre portant
aquella carota de per pseudovida... Aquí
ens vam començar a estimar, amb lo de la cigarreta sobretot,
dos elements, dos dements, ella senil i  jo adolescent,  lluny del ramat
adulterat que, de ben segur, fou qui li havia posat aquella
careta per anar per la vida quan era petita,
la que no la va deixar viure, i que potser amb tot
l’ Amor del planeta li van regalar aquells quins també la portaven
i que també els hi havia estat imposada, i que venia de lluny...
És igual. Tradicions! Ara estan brindant amb el meu pare,
que les ànimes no gasten disfresses. Ell torna a ser adolescent
i ella riu, riu i l’ abraça. Va ser un malentès, com tantes vegades
la vida, com tantes vegades la mort. Malentesos
que només entén l’ Amor. El lent tornar als orígens d’ anar-hi.
Recomençar a tornar a estimar. I tornar, i tornar, i tornar-hi,
que mai s’ està quiet l’ Amor i tot ho torna a fer possible
sense presses...

griFOLL
19.07.2014

casserrespoblepoema

viernes, 18 de julio de 2014

RETRAT griFOLL

AMAteur, de griFOLL



La pupila no veu l’ absència
que desgrana l’ ull posseït
per l’ aroma de pètals caiguts en color
dins els nassos del temps, no sap
de les despentinades fosques noves de lluna
ni passa la llengua per l’ ham dels records,
la pupila és una orquestra de vidres trencats en dual,
la presentació representada, el punt de l’ interrogant
que tremola de somnis endins i s’ escapa vigílies enfora
a caçar rams de signes coneguts, que encaixin
dins l’ arc de la lògica apresa, deixeble fidel de l’ engany,
coronada de buits, reflexa peticions a repetir per no patir.
La pupila és covarda: jutja, condemna, dispara, s’ amaga
dessota el vestit de parpelles que mai es descuida,
es contrau o s’ eixampla per tal d’ afinar la mentida.
Pobre pupila, encara veu el que li han dit que hi havia;
un sexe, un insecte, una carta, i lo més, t’ ho miris des d’ on t’ ho miris,
(l’)espanta, no aguanta el pes de les altres mirades
si van amb pupiles d’ idèntica marca de fàbrica.
La pupila només és l’ objectiu d’ una màquina de fer fotos semiautomàtica.
El fotògraf ets tu, quan et moris podràs veure sencer l’  àlbum de les teves vacances,
però serà en la intimitat més íntima, no és per anar a ensenyar als altres, aquest
t’ ha d’ agradar a tu.

griFOLL
18.07.14

casserrespoblepoema

jueves, 17 de julio de 2014

NO DIUEN, SÓN - griFOLL

¿Qué más quieres Adán?
Besos, cebolla y pan...

Joaquín Sabina



Que les  flors
vulguin llum, aigua i terra
no és demanar, ni massa ni poc.
No demanen.
Els humans no callem,
per això ens sentim com en una torreta
que no ha vist mai el bosc.

griFOLL
17.7.14

casserrespoblepoema

EL LLOP ÉS EL RAMAT D’ ENAMORATS D’ ESTAR-NE ( el pastor no hi surt) - griFOLL 7.7.14

Enamorar-se  d’ estar enamorat
és estar enamorat de la por a la Soledat.
Si som correspostos, i no ens veiem els miralls,
serem dues soledats enamorades d’ una mentida...
No ens podem enganyar de veritat, clarament,
i fer un trio amb la Soledat sense focs d’ artifici?
Potser ens cremarem amb foc natural
i acabem enamorant-nos de veritat. Així,
amb el temps, quan trobant a faltar la Soledat,
ens deslliguem a la de res, sense voler-ho ni apostar,
la Soledat es farà novia de l’ Enyor
i sols doldrà la meitat, com un exili compartit
salomònicament, així d’ humanitzats, recalcats.
Sempre evolucionant...

griFOLL
17.07.2014

casserrespoblepoema

JOAQUÍN SABINA ALREDEDOR NO HAY NADA

miércoles, 16 de julio de 2014

VIDA , poema de Amparo Iglesias Luque

VIDA.
( Amparo Iglesias Luque) 

La intensidad de tus ojos 
era como habernos encontrado 
al borde de un precipicio, 
mirando al vacío de todo 
lo que no podíamos ser
mientras la vida nos empujaba por detrás con delicadeza.

Porque por muy puta que sea a veces
siempre resulta elegante.

Sabes que habría saltado al vacío
a no ser contigo, a no ser…pero contigo.

La forma en que tu voz cortaba el aire
y me rozaba la mejilla,
era lo más parecido a un beso
pero sin saliva.

Había noches en las que la Luna no salía
y en la oscuridad me contabas
las historias de tus cicatrices;
algunas de ellas con forma de corazón.

A veces nos olvidamos
cuanto de intensas resultan las vidas humanas.
Cuantos cuerpos han tocado unas manos
hasta desgastarlos.
Cuantos fracasos caben en una pupila.
Cuantas batallas han librado unos pies
o contra cuantos kilómetros han luchado unos latidos.

Son las cicatrices las que nos recuerdan quienes somos
aun cuando el pasado se vuelve turbio
o cuando perdemos la valentía para recordarlo.

Y se nos caen los cojones
cada vez que nos viene a la nariz un olor
o a las manos un tacto, a la piel otra piel
y al futuro un recuerdo.

Hay noches en que la vida se hace océano
y sientes como tus pies no tocan el suelo.
Todo es una masa de agua
en la que flotan las cientos de oportunidades
que dejaste escapar, los errores,
las canciones prohibidas, los párrafos negados.

Se te mojan las esperanzas y el pelo
con la misma rapidez
y todo parece pesar el doble.
No hay cantos de sirenas
ni trajes de baño que te sienten bien en ese momento.

¿Nunca habéis sentido ganas
de quedaros a vivir en medio de unas palabras?
De un ‘’te quiero’’
de un ‘’no te vayas’’
quizás hasta de un ‘’hasta mañana’’.
Quedarte a vivir en cada una de las letras
que forman sus huidas,
en silencio por si escuchas unas pisadas
que anuncien su regreso
y tienes que ponerte rápido
el vestido de los besos.

Andamos siempre fantaseando
con la inmensidad del universo,
del infinito o de lo eterno
y no caemos en la cuenta
de que no hay nada más grande
que todo lo que guarda una vida.

Los cientos de aeropuertos
escondidos en el cuentakilómetros
que te llevaron a una despedida o a un reencuentro.

Los hospitales que vieron nacer
la mezcla perfecta de unos genes
o fueron escenario del silencio de muchos corazones.

Las rupturas con aquella persona
de la que aún conservas el olor o el sabor;
y que aíslas en aquella parte de tu memoria
que visitas un domingo al mes;
la ves ponerse el vestido y sonreírte
mientras baila al ritmo de canciones
que murieron cuando murió el amor.

Todos escondemos en cada poro de nuestra piel
aquello que somos.
Y ojalá algún poro de la tuya
te diga que eres mío.

Y vuelvas.
Vuelvas porque te espero
y hacer esperar a una señorita
rompe con el protocolo.

No se donde he guardado el corazón
y quería saber si cuando vengas
puedes mirar si lo dejé encima del armario
y acercármelo,
que lo escondí cuando empezó a quedarse a dormir.

Tengo la absurda manía
de no querer que me roben lo que es mío.
Y ahora no lo encuentro.

De la misma forma que perdemos al otro par del calcetín.

Se me ocurrió pensar que a lo mejor
lo tienes en tu pecho ¿puedes mirar?

Y si lo encuentras,
dile por favor que vuelva,
que se está haciendo tarde para empezar de nuevo
y empieza a molestarme tanto silencio.

martes, 15 de julio de 2014

A TI NO ES - griFOLL

“y lentamente vamos aprendiendo
que el humilde abandono es una escuela”
Mario Benedetti


No es a ti, para nada, no pienses mal,
no eres tú lo que me interesa, me interesa
lo que escribes.  Y lo que quiero decir
es que querría leerte, nomás eso: tus versos,
esa forma que le das a todo con tus poemas
que haces que hasta tenga sentido vivir hasta morir.
Si, lo confieso: los  amo. Amo lo que dices, lo que sabes,
lo que aprendo, lo que callas. Pero ya te digo,
es lo que sientes, lo que vives, como lo haces,
lo que cuentas, lo que sueñas, tu deseo,
esa  energía, la belleza tuya que reflejas en la forma,
en el estilo, no tú, tú no, sino como eres, lo que te pasa,
lo que no nos pasa, si eres feliz, si estás contenta.
 Y si estás contenta, entonces pienso en tu sonrisa, en tu risa,
en si estarás cantando, o , no sé, tal vez bailes,
entonces imagino tus abrazos, tus manos, tu pelo,
como hueles, como besas. Lo que creas, lo que das y
todo lo demás, pero te repito, nomás sólo todo
lo que se refiere a ti, a tu persona y a tu alma.
No pienses mal, que a ti no es.

griFOLL

15.07.14   
casserrespoblepoema

ENS MUNTAREM UNA PELI - griFOLL 14





Posarem per a la llum, sense baranes,
remor de vidres o d’ agulles, blegarem el temps,
pentinarem el gat amb dits antiquats d’ estimar,
no deixarem entrar a ningú calçat, guardant
la gorra quan plogui, sense ales, a jutjar.
Serà escapar-nos, sí, com a les pelis, n’ hi ha de totes,
la nostra encara no l’ hem vist. Diran que és de por,
que diguin, que és de bojos, pornogràfica o d’ acció,
però nosaltres sabem que és un film experimental
perquè és d’ amor. I no anirem a Cannes.  

griFOLL
15.07.14.

casserrespoblepoema

T' imagines un món sense banderes?

domingo, 13 de julio de 2014

griFOLL- escudELLA- poema eròtic

ESCUDELLA (poema eròtic en prosa capítol únic) - griFOLL

la línea rasa,
el fil espès recargolant-se fins les galtes d’ algues que entre feixos màgics de primavera proclamaven nits de cau calent amb escudella púbica (...) t’envernissava de baba la llengua de dits ofegats a observar-te com observaves -de febres en amunt- la llepada sencera de rius abordant-te amb piranyes-peluix d’ escata molsosa que et  feia cova tova d’ un remolí de versos a l’ entrecuix embassat  de buidar bosses tibades d’ aigua calenta sense bossa ni nansa dins el meu joc de culleres de l’ ànsia ja foradades quan t’ habitava l’ espasme i, Tu, dutxxxa a ras, arran, ran dels meus sis mil sis cents nassos, m’ embriagaves amb sopa carxofera; escudellar-nos xup a porus, fer samfaines, festes enganxoses d’ aiguardents sota les calces desaparegudes / quan descalços caminaven per les grutes més profundes de la combustió a empalmar-nos curtcircuits d’ orgasmes fosforescents (de tant regal-i-mar-nos) fins que se’ns  giressin els ulls i poguéssim xumar-nos l’ enzim  de nervi esmolat que ens cavalcava com un combat de bassals desficiant a trots de natja, natja per natja, ara pels boscos, després cap al cel, enllà sota el sol, ressaltant per les escales, per les cales, enllà... / que, quan tot ho mullàvem, fins i tot mullàvem l’ aigua,

                                            la línia rasa,
fil de saliva dibuixant a salts d’ esquitx dessobre el magenta inflamat la flor folla dels gemecs en esberlar-se com ous de cirerer damunt els nostres ventres, sota les quaranta set axil·les, al cony embetumat de marbres líquids a favor de la vida agredolçament aspre de tintures ancestrals a les fines herbes, a les soles de la punta dels pèls arrissats de l’ amor, i fins  als melics inundats de pessigolles, al gland ple de sang, arterialític perdut, passejador frissat, llimac sense frac (...)      N’ ensumàvem els olis del coit, les sals minerals / la gota escumosa brillant a la punta del nas del forat prenyat de mantega de lliri obert sense folrar, llibre de tots els llibres exprimits en un poema que va dir el teu paladar a la geniva del meu... / secretament, i vaig aprendre a cantar a dins teu, immers, bategant, despentinant
                                        
                                       la línia rasa, xup, fins que va bullir, xup. I ens vam evaporar per sempre més.

griFOLL
13. 07. 2014-07-14

casserrespoblepoema

A UN HOMBRE HUMILDE Mario Benedetti

Qué bueno que no seas
un criminal / qué bueno
que puedas dialogar con tu conciencia
y en tu vida reserves más espacio
para el amor que para el odio
cuando el parné quiso tentarte
dijiste no con la cabeza
con tus miradas con tu sombra
con tus silencios y clamores
en el amanecer y en el crepúsculo
no importa que allá lejos y aquí cerca
mueran y resuciten furiosos
de la mano de un dios en cada pugna
y firmen una paz para estar libres
de iniciar otra guerra a vuelta de hoja
yo sé que a veces te amilanas
y que te duele el mundo tan letal
pero me gusta ver que te repones
y que sigues y sigues como siempre
qué bueno que no seas
un cobarde/ qué bueno
que tengas el valor de ser distinto
y no sucumbas al poder unánime

Mario Benedetti

viernes, 11 de julio de 2014

APRENENT a MIRAR fotografies BN griFOLL 14

∞SHAMANIC MOVIE ∞ ALCHEMY TRIP∞





"Un día me encontré un gran libro enterrado profundamente en el suelo. Yo había estado caminando por el bosque, en busca de mandrágoras y los raros de hongos de amor eterno. Pocos libros se pueden encontrar en esta parte del mundo, así que retire el polvo y la tierra de su gran portada. Abajo de la tierra que cubría la portada se alcanzo a ver una fotografía de una mujer joven.

"Hice exactamente lo que el libro y me dijo que el bosque se abriría a mí como nunca antes. Era que es un gran espectáculo de colores, movimientos y sonidos (...) como si deseara asegurarse de que se quede en mi memoria sus raíces y toda su deslumbrante belleza. Ahora, yo estaba lista para partir. Me subí en el tren y estaba en mi camino a la ciudad. El paisaje desapareció en un instante. Me senté en el compartimiento de lectura para leer acerca de mi viaje, la narración estaba siempre un paso por delante de lo que me estaba pasando. El tren se deslizó como una babosas gigantante en su brillante pista. Las aldeas se convirtieron en ciudades, las ciudades se convirtieron en suburbios, y los suburbios se convirtieron en los suburbios de cuidad. Por la ventana vi crecer los rascacielos en el horizonte como dedos gigantes tratando de meterse en los agujeros del firmamento. Tan pronto como el tren paro en la estación y de la multitud me empujó en la calle, consulte el libro sobre lo que estaba próxima a hacer. Una frase escribió: "Me gusta explorar la ciudad como lo hice en los bosques." Entonces, eso es lo que hice"

( BJÖRK)

des de la finestra griFOLL


EL PAU ( disco TU PERRO)

jueves, 10 de julio de 2014

DEMASIADO GUAPOS PARA EL PUNK ( documental completo)

CASSERRES de J GRIFOLL (+ "HORSES" Patti Smith)

BLANCA LLUM i GRIFOLL reciten a LA FONT DEL BALÇ (2008?)

FETS A MÀ (amb a) griFOLL de LLIBRES oberts 14

instal·lant constel·lacions amb L germinada -griFOLL land art 14

L' AMOR griFOLL 14





L' AMOR 


Arteries boreals esquitxen a punta de ploma 
L' au lliga estels cosmogènics escrits a la pell
De la set de la fruita on naveguen dinosaurics adeennes
Primigènies d' ans del micu va ser el verb amar la cosa una
En va sortir tot tres per set mil i sempre més voltades mai remai
S' atura és impintable ni existia la matèria hi era TOT demà-ara
Abradabra-cabales-cabal.liums micro-macrocosmopigments
Del serrat de terra-cuca del roc de la mel dels arbres peluts de la Baells
Sang és perma llavors triglicèrids que TOT és en TOT hidrogermini en pri-
Ma vera ma vera ma sang hi des. Córrer ma follia fins d' on m' apuc gosar
A dir provar ( no el fem? ) l' Amor en una tela de metre i mig per dos.
No cabí en un grà de sorra l' Infinit? 

griFOLL
abril del cat Orze
Cas Erres pOBlepOeMa

M23

ART griFOLL - procés pas a volta de la pintura rodona 14

P - griFOLL 14


nesquik- griFOLL 14


Elena Sixto recita, T'imagines que ens poguessim sincerar tots plegats

fotozincografia cornezuelo grifoll 14


viatge

domingo, 6 de julio de 2014

ANNA AGUILAR-AMAT, POETA, TERMINÓLOGA...i escolteu l' entrevista (bluemoon/programa-no52)

http://www.radiovilamajor.cat/bluemoon/programa-no52-anna-aguilar-amat/



Programa emés el 17 de juny amb la nostra amiga, la poeta i terminóloga, professora d’universitat, Premi Carles Riba de poesia i moltes més coses que podreu descubrir a la entrada que te dedicada a la wikipèdia.


IMG_5910

A www.annaaguilaramat.net també podreu trobar qui és, tot el que fa, així com algun dels seus poemes.
IMG_5917
De nena, volia ser pintora, sempre està pensant, porta amb ella una llibreta on anota tot allò que li ve al cap.


Amb l’Anna, van tenir un programa molt especial, us agradarà. 





jueves, 3 de julio de 2014

APRENENT a MIRAR - griFOLL 14













poema NO TE SALVES MARIO BENEDETTI el lado oscuro del corazón



No te quedes inmóvil

al borde del camino 
no congeles el júbilo 
no quieras con desgana 
no te salves ahora 
ni nunca 
no te salves 
no te llenes de calma 
no reserves del mundo 
sólo un rincón tranquilo 
no dejes caer los párpados 
pesados como juicios 
no te quedes sin labios 
no te duermas sin sueño 
no te pienses sin sangre 
no te juzgues sin tiempo 

pero si 
pese a todo 
no puedes evitarlo 
y congelas el júbilo 
y quieres con desgana 
y te salvas ahora 
y te llenas de calma 
y reservas del mundo 
sólo un rincón tranquilo 
y dejas caer los párpados 
pesados como juicios 
y te secas sin labios 
y te duermes sin sueño 
y te piensas sin sangre 
y te juzgas sin tiempo 
y te quedas inmóvil 
al borde del camino 
y te salvas 
entonces 
no te quedes conmigo.

(MARIO BENEDETTI)

miércoles, 2 de julio de 2014

Voces prestadas - Alfredo Balanescu leyendo a Josep Grifoll

SOY POETA el lado oscuro del corazón escena

LLORAR A LÁGRIMA VIVA POEMA OLIVERIO GIRONDO El Lado Oscuro del Corazón



LLORAR A LÁGRIMA VIVA...


Llorar a lágrima viva. 
Llorar a chorros. 
Llorar la digestión. 
Llorar el sueño. 
Llorar ante las puertas y los puertos. 
Llorar de amabilidad y de amarillo. 
Abrir las canillas, 
las compuertas del llanto. 
Empaparnos el alma, la camiseta. 
Inundar las veredas y los paseos, 
y salvarnos, a nado, de nuestro llanto. 
Asistir a los cursos de antropología, llorando. 
Festejar los cumpleaños familiares, llorando. 
Atravesar el África, llorando. 
Llorar como un cacuy, como un cocodrilo... 
si es verdad que los cacuíes y los cocodrilos 
no dejan nunca de llorar. 
Llorarlo todo, pero llorarlo bien. 
Llorarlo con la nariz, con las rodillas. 
Llorarlo por el ombligo, por la boca. 
Llorar de amor, de hastío, de alegría. 
Llorar de frac, de flato, de flacura. 
Llorar improvisando, de memoria. 
¡Llorar todo el insomnio y todo el día!

ART E ALQUIMIA ANSELM KIEFER

SILVIA PÉREZ CRUZ. ABRIL 74 ( i una mica de LLUIS LLACH)





ABRIL 74

Companys, si sabeu on dorm la lluna blanca, 
digueu-li que la vull 
però no puc anar a estimar-la, 
que encara hi ha combat. 

Companys, si coneixeu el cau de la sirena,
allà enmig de la mar, 
jo l'aniria a veure, 
però encara hi ha combat. 

I si un trist atzar m'atura i caic a terra, 
porteu tots els meus cants 
i un ram de flors vermelles 
a qui tant he estimat, 
si guanyem el combat. 

Companys, si enyoreu les primaveres lliures, 
amb vosaltres vull anar, 
que per poder-les viure 
jo me n'he fet soldat. 

I si un trist atzar m'atura i caic a terra, 
porteu tots els meus cants 
i un ram de flors vermelles 
a qui tant he estimat, 
quan guanyem el combat. 




ABRIL 74

Compañeros, si sabéis donde duerme la luna blanca
decidle que la quiero
pero que no puedo acercarme a amarla
porque aún hay combate.

Compañeros, si conocéis el canto de la sirena
allá en medio del mar,
yo me acercaría a buscarla
pero aún hay combate.

Y si un triste azar me detiene y doy en tierra
llevad todos mis cantos
y un ramo de flores rojas
a quien tanto he amado.

Compañeros, si buscáis las primaveras libres
con vosotros quiero ir
que para poder vivirlas
me hice soldado.

Y si un triste azar me detiene y doy en tierra
llevad todos mis cantos
y un ramo de flores rojas
a quien tanto he amado.
Cuando ganemos el combate.

martes, 1 de julio de 2014

MI UNICORNIO AZUL - Silvio Rodríguez -



Mi unicornio azul

ayer se me perdió,
pastando lo dejé
y desapareció.
Cualquier información
bien la voy a pagar.
Las flores que dejó
no me han querido hablar.

Mi unicornio azul
ayer se me perdió,
no sé si se me fue,
no sé si extravió,
y yo no tengo más
que un unicornio azul.
Si alguien sabe de él,
le ruego información,
cien mil o un millón
yo pagaré.
Mi unicornio azul
se me ha perdido ayer,
se fue.

Mi unicornio y yo
hicimos amistad,
un poco con amor,
un poco con verdad.
Con su cuerno de añil
pescaba una canción,
saberla compartir
era su vocación.

Mi unicornio azul
ayer se me perdió,
y puede parecer
acaso una obsesión,
pero no tengo más
que un unicornio azul
y aunque tuviera dos
yo solo quiero aquel.
Cualquier información
la pagaré.
Mi unicornio azul
se me ha perdido ayer,
se fue.