Aquesta és la història d’ un
carrer que ja va passar. Era petit, era estret, hi havia una pintada a la
paret, anant, de la dreta, que era la fórmula que desxifrava l’ univers.
Tornant, la paret de la dreta, no deia res. L’ univers el desxifrava la paret
de l’ esquerra i nosaltres arribàvem a casa. Des de la finestra de la cuina
podíem veure la pintada. Era una cosa que fèiem sovint: desxifrar l’ univers
quan fèiem cafè. L’ amor el fèiem al menjador per que ens semblava més una cosa
de menjar que no pas d’ anar a cap dormitori. Al dormitori, ens hi despertàvem.
La porta de la casa sempre deia que algun dia, amb tant tragí, perdríem les
claus. El dia que va passar, la porta va callar, potser per que la vam
ensorrar. Es va fer l’ ofesa fins Nadal. A dins no hi havia escales, per això
ens les vam inventar, igual que el pis de dalt, que hi anàvem però no hi era.
Des d’ allà es veia tot. Era com un observatori de la Nasa però millorat.
Suposo que saber la fórmula que desxifrava l’ univers ens va ajudar a
construir-lo amb quatre lupes i una òptica del Cinexin que vam robar de segona
mà a la botiga d’ objectes trobats del barri. El cas és que vèiem la lluna com
si la tinguéssim a sopar. A vegades fins i tot ens hi quedàvem a dormir. Passàvem
tant de temps fora que vam acabar llunàtics. Però ens van descobrir. Actualment
tots dos som a diferents psiquiàtrics del planeta Terra i no hi ha finestres de
sortir. Jo em dedico a fotografiar la bogeria fent-me autoretrats que publica
mensualment el butlletí del centre i ella no ho sé, doncs tenim prohibida tota
comunicació. Aquesta és la meva primera mostra virtual, suposo que estaria
content però em mediquen amb neurolèptics i no tinc emocions.
Atentament: Josep Grifoll.
