domingo, 31 de agosto de 2014

JUEGOS SIN RÍMEL, griFOLL


de sombra por culpa de gracia de cuerpo de luz
de tiempo crecido a nacerse de nada a la carne
a la piel a la sed que acaricia y encharca de oasis
como quien corta de ombligos y dispara corazones
de ases horizontales verticalizándose por la causa
de existirnos de cuerpo presente y de ansias iguales
de viva nosotros que ahora es ahora y mañana
no tose pasado hasta el humo que dejamos escapar
de los trenes de hormigas que saben de curvas
sin vía el de los besos que si se cortan sangran para
nunca acabar de besar ni sangrar para siempre rojos
rojos por atrevimiento con alevosías diurnas a gritarnos
por las plazas y las avenidas idas de los mundos
por los pentagramas que te curras que te cantas
que te inventas que me danzas que te aplaudo
que me envuelve que me envela que es mi vela
que me rompe a tajo mares y te sube hasta las nubes
y la luna y hasta marte venus júpiter hasta que
todo dios todo no dios te vea  hasta que te sepa la propia
sra belleza y le de vergüenza seguir con su dni con su
pasaporte sin falsificar usando tu foto más tonta sin marco
ni leches sin leches de sojas sin hojas ni ojalas ni juegos
de rímel descafeinados light 

griFOLL
310814

SI ARA SABESSIS-grifoll



si ara sabessis que lo que et passa a tu
és exactament el mateix que li passa a tothom
et sentiries bé o malament?
si després comprenguessis que lo que li passa
a tothom depèn de com et sents tu amb tu
i t’ agafessis a la cadena humana que allibera...
si les balances els rellotges i els miralls fossin onírics
i et despertessis amb una aglà als dits
havent somiat que existien els boscos
què faries?

grifoll

31092014

SI SENTS poema de grifoll



s’ alça un pastís de porus que et conté
i te’ n contens de no saltar amb tu
riu una boca germana i tu cerques medalles
gavanyes metralla si n’ uses mai guanyes
si fas et dispares si vols t’ entrebanques
si tens no t’ ho creguis si sents dins la veu
una ruta de sons i no cantes engoles en
goles en comptes d’ orelles en comptes
de carn vas a l’ era si voles sense ombra
si en fas i no voles els teus infants de colors
se’ t tornaran marbres esquerdes paper
de paret esgrogueït pel pas del tren del temps
abans que passi a dir fum seràs l’ estació
si no et mous

grifoll

31082014

sábado, 30 de agosto de 2014

I SI SÓC UN NÚVOL? ( griFOLL)


Jo he dit « T’ estimaré sempre», « només a tu», etc... i quan ho he dit, no he mentit. I quan ha passat el temps, no ha sigut així. Com puc tornar a afirmar res si els meus sentiments canvien? Com puc acostar-me a algú sense por de decebre? Com puc confiar en mi si mai sóc el mateix? Com puc no témer fer mal provant de fer bé?

griFOLL
30.08.2014

casserrespoblepoema

MÚSICA

sents la música que atreus?
aquesta música que sents ets tu
si no ho fossis no la podries sentir
només escoltar

griFOLL

30.08.14

EL POEMA QUE COMENÇA HAVENT COMENÇAT DISPARANT - griFOLL

una pistola, sola, no fa re ni do ni si ni mi ni la.
una pistola, acompanyada: mata, poc o molt, aquí i allà.

una droga, sola, ni mata ni cura ni sala d’ estar: s’ hi està.
una droga, acompanyada, salva, enfonsa, il·lumina, fon o desfà.

el sexe, sol, és vida, alegria: sempre va bé fotre’ s mà...
però
el sexe, acompanyat, acompanyat de veritat           
...aquí comença el poema...

griFOLL
30.08.14

casserrespoblepoema

COM EL JOAN/PERÒ NO ( poema d griFOLL)


sóc un pardal /sóc un gafarró
et puc du gra/puc ser groc
com el blat / fer-me agost

però no sé fer pa/ sóc un ocell
petitó / peso poc / puc dur-te
a volar de dos a tres roures n’ amunt

no arribo a la lluna/ sóc de vol baix:
necessito flors/ llimar-me el bec
pedra a frec / sense frac: no sóc un pingüí:
puc volar i passo fred / sóc un pardal xic i groc
jo / i me n’ alegro!


griFOLL

30.08.14

PROJECTE - griFOLL

estirar-se al mig d’ un camp
tirar-se arròs a sobre
esperar als ocells

griFOLL

30.08.14

viernes, 29 de agosto de 2014

ÉS AL REVÉS: ( griFOLL)

quan
en dónes
te’n sobra
i
quan
en demanes
no en tens

griFOLL

29.08.14

HUMANA, poema de griFOLL al Futur

Al Futur


“Ens toquem com mutilats”
Sylvia Plath
                                                                                                                     creative commons

HUMANA


Què? Tot menys la por:
l’ orella plena d’ ocells i Tu: l’ aire,
i Nosaltres: la Vida; i la Vida: plena,
sense mesures i humana; sense pela
ni motlle i humana, molt molt humana,
gairebé com un arbre, una febre molt
alta, molt molt humana, elevant-se, de nen que delira,
de lliri que salta, de llac que diu ploure;
i Nosaltres: la pluja, de pluja a les boques,
de baixa i rellisca, que salva saliva gastant-la, de visca
la pluja quan plou, de revisqui el sol quan
escalfa: humana, molt molt humana,
alada, gairebé un fòssil de mussols
despertant-se volada, a volar-la, sense
presons...no hi ha gàbies tan grans: he dit «humana»:
de la imaginació a tot arreu, molt humana,
capaç de ser humana; gairebé com un núvol:
variable, inconclús, sense frens, vers a vers,
de saliva desagafada, corredissa,vapor
de favors amb la Mar i les rius, Femenina, Xamana,
Afrodita i Diana, i encertar-la: així d’ humana;
però sense la por, tan humana que pugui, que pot,
ho té tot, ho tenim a la punta de la llengua del cap
del cos amb cor que es belluga com tantes guitarres
s’ escaiguin; Humana, amb atxe sonora, sense
mocadors ni adéus ni déus, humaníssima:
així d’ Humana, de valenta, de bona ( més que el pa), capaç
de perdonar i de perdonar-se; gairebé com un roc
( girant-se), gairebé capaç de personar-se com una pedra
i no deixar-se tirar, capaç, així de capaç, gairebé
perfecta, feta d’ ulls amb peus i rascada, polida
fins els ossos de les espines, fins les espines
de les espigues, fins les pigues que dibuixen
constel·lacions a les pells passades a positiu,
sortint del retrat, saltant de la pantalla, en tres
dimensions: que s’ olora, que es palpa, que es beu
i emborratxa fins doblar-se, multiplicant-se
remultimultiplicant-se: així d’ humana: en mil dimensions,
en tots els sentits, amb tota la cara i l’ esquena
i el sexe i les ganes i els fallus i les fartes d’ ortodòncia,
gramaticàrniques i amb canes, però sense la por: Humana,
Humana: ho mana la humanitat sencera des dels astres, en mana
de terra, de les fonts, de sota les ungles, pels descosits
i per què no descosir-nos i treure’ ns aquesta mentida
de sobre que ens calça els peus als caminants i caminar?
humans tots, gairebé tan humans com som, com hem estat
i serem si no fos per la por de ser-nos, però va, capaços,
capaços de fer-ho com els nostres ancestres,
com els nostres fills infinits que, de campanar a campanar-la,
fent el fil, fil de llum, de saliva, de mel de plata ( poesia)
i que, sense que li umbili-manin, ens abraça, abracem:
així d’ humans som :Tot i la por! per això us estimo tant,
tant que no en sé, tinc massa feina a estimar-vos com per
aprendre’n. Així d’ humà: Tot tan tant humaníssimament
teu, meu, vostre, nostre, tots, ToT ( capicua) en la dansa que és,
dansa que som sense nanses ni brúixola ni mapes: màgica, brutal,
tan brutal com Humana, que no sé com no podem parar
de donar-nos les gracies,que no sé com podem estar
un sol instant sense fer-nos l’ Amor...

griFOLL
29.agost. 2014

casserrespoblepoema

jueves, 28 de agosto de 2014

PESOS - griFOLL


No arrossegaré les teves pedres;
t’ ajudaré, si vols, a llençar-les
junt amb les meves.

griFOLL

28.08.14

miércoles, 27 de agosto de 2014

LA MORT I EL CACTUS ( griFOLL)



Què ens fa por de la mort?
El no poder tornar o que la desconeixem?
Si  és el no poder tornar
ho experimentem a cada instant:
no podem rebobinar-nos
I si és la desconeixença
estem igual : sempre està a punt de passar
una cosa que no ha passat mai
I si ens fa por per tradició popular?
A Mèxic la celebren...
Xarrupem pocs cactus...segur!

griFOLL

27.08.14

MEL L’ IC FORA




M’ aparto de mi
mitja passa
i hi ha pors que fan riure
Faig un salt de granota
i volo/ i mentre volo
volo / jo ja no hi sóc: ara
sóc vol
...quin fart d’ arrossegar-me
...quina meravella ser-vos
...quina sort d’ ignorar-me
...quanta saviesa en l’ ignori
...quina evidencia tan redundantment evident:
era el melic el que em feia mal de panxa!

griFOLL

27.08.14

ego griFOLL


L’ ESTÈTICA del CONCEPTE ( generalitzant) - griFOLL

Si l’ anomenat “art conceptual” pretenia abolir “l’ estètica”  de l’ obra per tal de mostrar “la idea” ,l’ ha fet tan complexa ( la “idea”), tan hermètica,que l’ espectador ( que empassa i no ha estat “avisat”) ha acabat reestructurant els seus principis “estètics”, s’ ha “adaptat” . Ara la “bellesa” és un “quadrat que no s’ entén”...És una mena de fetitxisme on l’ “art” ja no hi pinta res. És com trobar precioses les lletres d’ una paraula escrita en un idioma que desconeixem. És com mirar amb ulls “impressionistes” els traços d’ una equació escrita en una pissarra ignorant que el que pretenia l’ autor era que fos resolta.


griFOLL

27.08.14

martes, 26 de agosto de 2014

SAVIESA - griFOLL


Ahir era més savi que avui
Abans d’ ahir n’ era igual
Demà faig campana

griFOLL

26.08.14

FESTA - griFOLL


La vida és pair malament la mort per avançat/
ressaca invertida.

griFOLL

26.08.14

ANGIPORTUM - griFOLL

el callejón angiportum
l'allée angiportum
cross together angiportum
tornar-hi / érem
fórem angiportum / porta’ m/
torna’ ns a casa angiportum
forever vir ewig angiportum
and gi portum a l’ hum-
us angiportum

griFOLL

26.08.14
Es lógico que el Escapista se enamore del Escaparatista y viceversa y versa
pero no riman.
griFOLL

26.08.14

POSSESSIÓ - griFOLL


Vull tastar no ser des de ser
Fer un tall a la nit de la nit amb un cop de llum
Descordar velocitats / Dir silencis
Ser posseït per l’ ànima inanimada de l’ home invisible
No en tinc prou amb Tot/ També vull Res

griFOLL

26.08.14

LA PARAULA NO PARA LA TAULA - griFOLL


l’ única paraula que coincideix
amb la cosa que s’ és
és la paraula “paraula”
però és feta de símbols
que no se són i si fossin
no sabríem usar. I ens comuniquè?

griFOLL

26.08.14

BIPOLART - griFOLL


Los de abajo dicen que arriba es abajo
i els de dalt diuen que dalt no és arriba
Je ne comprends pas hominis

GRIfoll

26.08.14

ALADOR Y SILBO


Pongo alas a las palabras que se han caído del poema
No sé hacer nada más No quiero hacer nada más Quiero llegar a Nada
Volando sin volar Pongo alas Soy Alador y silbo

griFOLL

26.08.14

EQUIVOCA’ T ( materia lista) griFOLL



equivoca’ t
equivoca’ t fins allò que no pots perdonar de l’ altre
i el comprendràs / llavors esgarrifa’ t
tant com vulguis /però tira milles /
no t’ aturis a brillar per una sola estrella/
equivoca’ t amb l’ esgarrifança universal/ deixa
propina i tira vies/ làcties i làcties enllà
la por és temorosa/ no hi arriba:
va estudiar aquí

griFOLL

26.08.14

poesia visual sexual griFOLL 14


lunes, 25 de agosto de 2014

ZAPATOS DESCALZOS, de griFOLL





Paños, cielos tejidos de nubes pesadas de aguas pasadas por venir gota a gota a estrellarse contra los dientes enredados en tu boca de intenso deseo. Caminos, caminos sentados en la sala de espera de todos los sueños lanzados al mar. Sin botella, botellas para constatar naufragios a los náufragos de la otra orilla del mismo horizonte lejano lejano. Lugares, mas que acepten perros niños locos fumadores perdedores marginales y a todos los otros gremlins buenos en tu cuento que es que es para entrar a leerte. Poesía, con piel, despeinada, incurable, atrevida, humana, mamíferamente humana, humana hasta las cicatrices de las cejas desiguales. Por contrastes, descubrir el nervio negro que niega el alcanfor, asociarse de espasmos, de vértigos, gitanos del agua, zapatos descalzos para pasar por la grieta y pasar a quedarse en el club de los vivos para siempre. La contraria, por si acaso llevarla cargada de besos sin disfraz para besar hay que besar a bocajarro a pro locura a post sentirlo para compartir los mismos invisibles en reales sin precios sin corona con comisura por desmedidas sin a medias ni medias ni imedios. Pegamentes, eso que no tiene nada que ver con lo visto por lo visto hasta la hora siempre aplazada por miedo de por medio. Transporte, sin viaje o tan de prisa, ¿dónde han escondido el intermedio, los recreos, las bicicletas sin frenos? « Has sido tú», te echa de menos el espejo tu ombligo estamos hartos del mío es un narciso un monstruito infundado hacia dentro envíame el tuyo sólo el agujero del donut. Donuts, quiero dejar de querer comerme una rosquilla contigo sigo queriendo la pastelería entera como un endecasílabo. Labios, ¿si eran para besar, por qué duelen? Si eran para hablar, ¿por qué lloran? Paños, debajo de los tejidos de nubes pasadas por agua estamos nosotros estamos presentes ahora. No quiero saber cómo te llamas quiero saber tu nombre venir letra a letra gota a gota a estrellarse contra todos los crucigramas de éste deshielo de almas por fin pecadores con causa sagrada con cascara humana. Caminos…

griFOLL

25.08.14

domingo, 24 de agosto de 2014

PASARÁN - poema de griFOLL



pasarán los días con sus soles con sus nubes y los tiempos y las gentes y los mundos y los universos pasarán la historia los cuentos y los vivos y los muertos pasarán los sueños los insomnios la memoria y los olvidos todo pasará un instante para que volvamos a encontrarnos luego detrás dentro para siempre cuando todo acabe y por primera vez comience entonces naceremos sin llorar ni médicos ni prisas sin cordones que cortar ni epidurales nada embarazoso todo nuevo y gratis naceremos y no habrá manzana ni cacahuetes sólo naceremos para sernos y nos traerán el desayuno a la luna y nos desayunaremos de una vez por todas para siempre la primera en el comienzo haremos el amor y luego fumaremos chocolate con magdalenas y ésta vez el amor hecho no lo desharemos


griFOLL

24.08.14

ALCHEMY ART DISSOLUTIONS

REVOLUCIÓ - griFOLL -


no som breus : som
eterns /sempre és ara aquí / això
en gir / celebrant el misteri

griFOLL

24.08.14

sábado, 23 de agosto de 2014

LUCIÉRNAGA Y MORADA - griFOLL


Estaba sin estar, de paseo por el mundo de los helados, probando colores, a qué sabe el frio cuando no lo es y dando otras vueltas sin pasar por la cabeza, alegre como una rueda. Estaba entre soles de leche amarilla, camisa de luciérnaga y morada de estrellas por las callejas. Andaba sin pies, sin suelo, andaba por la palma de tejas sonámbulas que corta la brisa a los con-techo. Hacia medallones con ratos de nada, cristales de granizo dislocados con niebla, largos caracoles de goma arábiga danzando la miel oscura de frutos astronómicos que hundía en su iris, esos dos huecos suspendidos en el vértigo definitivo, turbaba las turbias cubas de agua seca que millones de gemidos reclamaban, se derramaba, estaba, era, hacia medallones que eran ríos y los andaba sin pies, y los andaba por dentro, sobre las últimas sombras salvajes  que recogía entre ramas.
Estaba que se había ido, venido, vuelto, encontrado, volando, volando estaba y era mi vuelo, yo también estaba, yo también volaba, de paseo por el mundo de los helados que se deshelaban mientras nos comíamos los besos, y los de fresa se ponían rojos de envidia, y los de envidia se habían acabado, y el nuestro era de todos los sabores que se nos ocurrían: sabor de tormenta de verano con melocotón hasta el mar, sabor de rocío sobre guitarra acústica nota loca y demás.
Estaba que estábamos, habían cerrado el infierno, eran tiempos sin tiempo, del mañana, eternos por haber sido sin pensarlo una vez: sido, sido de siempre porque nunca se sabe si para siempre ni se sabrá después ya que rompimos la muerte y siempre cabe la próxima vez, y por estadísticas infinitas da que sí. Y por estas físicas distintas, también.
Sin estar, como ahora estamos, jugando sin vernos a vernos y viceversa, viendo a jugar como nos mirábamos, mirando cómo nos veíamos jugando a juntar las miradas, haciendo el espejo, rompiendo mentiras, amándonos lejos, aquí, de esta parte del amor que lo es cuando ya no se va; no deshiela en los extremos del azar, y tienen de cereza con ron de brujas y risas de niños equilibristas sin aditivos en el del norte y en el cucurucho sur los hay de cantos de ranitas nocturnas con café con cafeína de la paz. Después podríamos, si te apetece, hacer lo que te apetezca, cuando ya no me equivoque, cuando termine la primera vez, después del intermedio, salir a cazar palabras estridentes para asustar a los vecinos o correr hacia los precipicios a ver cómo están los dinosaurios del mañana en sus butacas de agua y flotarnos los pesos, no anclarnos, perdernos en el encuentro de ya sabernos nunca desencontrados, y amarnos como bueyes, porque los bueyes abrigan y pueden ir adonde se les antoje, y los hay que viven en los océanos y han visto que desde ahí no lo ven del revés: el cielo es saltar. ¿Te apetecería que lloviéramos juntos y lloviéramos tanto que limpiáramos el mundo? A mí mucho.

griFOLL

23.08.14

CUL DE LLUNA - poema de griFOLL



sincerament en ment una era sin-
gular però golafre sense frens i a suar-la
al roc un cor i fora / a fer-se que toquen
taquicàrdies que farem les palpitades
sense pals ni baranes sincerament en ment
enllà  endintre arreu d’ aquí a girar-la que
d’ una truita a la campana muda  en mudem  pells
de pressa o no hi cabrem de tan de tot com hi ha
que encara de massa pensar-la ens hi repensarem
sincerament un era / dos seran i tres del canvi
en ment dement però sincera ni baranes ni ré
ja pugem sense escala / amb el vent i els pardals
amb les dones i els homes que també la pal-
piten bufant-li poemes al cul de la lluna
quan no mira la policia / i si mira també/
així d’ elegants

griFOLL

23.08.14

D’ un FEL a mil MELS hi va una ditada ( griFOLL )


«O escric o n’ aprenc ( d’ escriure)? »em vaig dient sense poder parar d’ escriure falta rere error i sense cap ganes d’ aprendre’ n. “Puc usar les faltes”penso, com quan ratllava negatius per amagar la pols i les ditades i els altres em deien que les fotografies eren molt creatives; això em va fer aprendre a ratllar, a estripar, a cremar, a experimentar. Em dedicaré a escriure errors doncs, faré les faltes més impactants que mai s’ hagin pogut no llegir! D’ ofici: faltón! ( faltón: de l’ hebreu popular “felation”, que vol dir posar en acció el fel per tal de convertir-lo en mel.

griFOLL

22.08.14

GRÀCIES, de griFOLL



per l’ arena que fuig dels rellotges pels camins errats
que amaguen tresors de pirates de perles de llet
dessota els coixins de l’ atzar plens de plomes que t’ alen
perquè t’ ales / per desafiar la llei de les gravetats /
les que imposen els greus i les altres / per no negociar /
per ser tu / tu que t’ enfiles per l’ Amor / que el cantes
quan pedrega / quan t’ apedreguen / quan fa sol
i no hi ha ningú / quan hi és tothom i no t’ hi veus
quan a l’ arena que t’ omple els ulls de deserts  
li fas prou i ens emplenes els oasis / melics assedegats...
i la set s’ asseca a la panxa com una pell que l’ amaga /
i només la veus tu / i ens abraces i ens cuides i et dónes /
gràcies

griFOLL

23.08.14

viernes, 22 de agosto de 2014

PA

un dia deixarem de lluitar per lo innecessari

tornarem a ser simples / aprendrem a fer
com el blat / senzillament ens alçarem
a favor de la llum / de la terra / de l’ aigua/ de l’ aire

un dia com avui / un dia viu com tots els dies
ens llevarem per a ser / direm pedra cel gallaret
i amb això ens bastarem/ i quan ja ens seguin
esperarem / seguirem a favor de la llum

aprendrem a confiar de les fosques estant
en l’ un mateix / com fem ara / que de l’ espiga
a la carn hi ha el mateix que de la sang
al raïm: llevat

griFOLL

22.08.14

griFOLL - 6 cops d' ull -







SOM UNA ORQUESTRA DE SERPS , poema de griFOLL



Cròtal, el del Lorca, i els altres nosaltres
sonors també cròtals, cascavellar-la, serpetes
serpentejant-la a la bífida, sonor bufà també,
arrossegar-se pels dalts, sonor raspallar-hi també,
pels baixos, sonors, i els altres del centre
també, cascavellar-la, cascavellar-la, i els altres
cascavells cascavellar-la també, crótals, sonors,
sonoríssims: som una orquestra de serps, un ram,
una rel, i una dansa també.

griFOLL

22.08.14

NO FOLLARÀS, poema de griFOLL



Condemnar a pena d’ inferns (ja del més enllà
o del tan poc aquí)el sexe
ens ha emmalaltit, apartat, marginat, negat.
Ha estat dir-li a una flor que no faci pol·len,
o sigui: que no sigui flor.
I com que la flor no ha pogut ser flor
ha esdevingut bolet: “mataparents”
per fer-me el concret: L’ hem ben pervertit!
A mi el que no m’ entra per enlloc
és aquest interrogant de punxes
punxant amb verb alt “per què hem condemnat
lo que ens ha fet?” I punxa més: “per què
no condemnem lo que ens destrueix?


griFOLL

22.08.14

jueves, 21 de agosto de 2014

griFOLL - 73 BOMBES DESACTIVADES

73 encenedors trets del bosc

Jo no puc aturar míssils ( per ara), ni puc des-inventar la bomba atòmica ( per ara), però sí que puc endur-me’ n ampolles, llaunes i demès petits “mals” que, els humans, per ignorància, hem anat deixant allà on no tocava ( o a mi m’ ho sembla). Avui he recollit aquests 73 encenedors del bosc, ja no hi són. Estaria bé que, de tant en tant, li agraíssim a la Terra el què, malgrat les ferides que li hem fet, segueix donant-nos: TOT. Fer-li un petó a un arbre és preciós, però si li trèiem un clau no només és preciós, és útil. I sense fer “soroll” , ni cridar, ni acusar, no, només és no tirar un pot a terra i recollir-ne un altre. Crec que és una mica de “lògica” ,si ens fotem un bollicao a la platja guardar-se el plàstic a la butxaca: no va allà. És com si ens mengem un plàtan. Si llencem la pell al mig del carrer pot fer caure a algú, si la llencem al mig del bosc és adob, aliment. Canviar les coses de lloc pensant només una miqueta, ser-ne conscients...som formiguetes, però junts fem la Marabunta. No és això fer l’ Amor? I no en demanem, d’ Amor? Doncs fem-lo! Fem-ne!

griFOLL

21.agost.14.

miércoles, 20 de agosto de 2014

Julio Anguita El mejor discurso antisistema de la historia

LLAVOREM, poema. griFOLL



( gent feta d’ aigua: home ve d’ humus, humus és terra, LLAVORS)

M’ he volgut perdre anant amb mi, del tot, de ningú, sent
tots del tros de mi a trobar el vosaltres que us dec i em.  Tornant
de l’ humus m’ he encallat en una corba de carn,boca de narcisos
a lluitar-hi amb dents i llengua d’ aigua amb set, a les sets
( cada dia a les sets).

Mentíem de veritat, ho hem fet tan bé com hem pogut: mala-
ment.  

Llavors tu també t’ has volgut perdre de tu, del tot, i ningú
t’ hem abraçat, i és perquè no t’ hem abraçat que estem tristos
i no sabem tornar: no hi hem anat, la por ens ha excusat.

Ja està. Ara ja som l’ onada que som, ni la d’ abans ni la que ve.
L’ onada que sap que és el mar. I no hi ha mar que no abraci...
Si cal se’ n va pels rius fins les rieres a sortir per les fonts que t’ enxufen
l’ aixeta.

griFOLL

20.08.14

domingo, 17 de agosto de 2014

LLUVIA , de griFOLL



Ponía rojos los paisajes, mirarlos no era conjuntivitis, te hacía crecer en los bosques del iris pupilas para los cementerios del alma, dilatarlas y resucitar. Entonces las piernas bailaban, volvíamos a retomarla y el musgo acogía toda clase de luces, no se peinaba, nos mojaba de besos en llama, de suelos con alas, pestañas en gracia poblaban el firmamento de nubes con sábanas y sabanas, y era mirarlas, ver como se deslizaban y formaban sonidos que dejábamos se dibujaran por las ramas, hasta las nalgas, sin medir serpientes, deshojadas, deshojados, nosotros al fin sin sus puestos de repuesto para la nada, con todo en la piel, cebollas de caricias, besos de ajedrez sin reyes, yo peón de tu ombligo, tu: dama, madera de dama, madera de carne, carne de as de corazones, póquer de dados a todo,  campeones en llegar los primeros a cada deseo por fin permitido, fiesta de ombligos sin otro centro que entrarnos de lenguas por sabores tantos años ayunados, después de la rima encontrados libres de todos sus versos, cuidábamos nuestro poema, otra poesía no había. Y eso era ser, el virus de la vida cuando la vale resultó de amanecernos sin penas, no las valía, amanecimos de escarchas, sagrados, a vernos las caras, los dedos, las ganas, los orgasmos sin quebrantahuesos, volábamos sin gastar alas, a lo kiwi lanzado, de sólo en presente, por todos los aires. Era soplarse las verdades y los sexos nos traían el alimento. Éramos un acordeón, a veces estoy seguro de que éramos un acordeón o algo parecido a la música. Y esto sucedió una vez, la vez que se juntaron todas las veces en una de sola que fue celebrarla, lo juro por la luna que estaba, luna de siempre, para darle las gracias nos hicimos selenitas y llegamos a Venus sin irnos por Martes.
Y había peces, cada día era fiesta en el hotel del mar, peces de fresa sin disecar. Todos tenían un nombre y nos llamábamos por igual. Autobuses de coral, lagartijas con cafeína, tanto daba, todo era mágico, inocente, de verdad, funcionaba sin aceite, funcionaba por salivas. Porque los besos de verdad explotan y mojan, no son de aire ni van de helio, no son globos, los besos de verdad son besos de verdad: explotan.
Explotar era nuestro idioma, por eso se apartaban los ciegos, para no mancharse de ver.
¿Te acuerdas del gato que llevaba también un paisaje de tardes ardiendo en la cola gitana que nos encontró moviéndola? Ahora es un unicornio. Mi Unicornio amarillo lo llamo, «unicornioamarillo», y viene. Huele a ti porque está hecho de besos con volcán, de manchas brillantes que explotan, que cuelgan hilos irrompibles en el mundo de los unicornios, de cuerno a cuerno, cada cuerno es una espiga, por eso “amarillo”, de trigo, de pan, del pan que te cubre los huesos; huele a ti y viene.
También hay aún grietas para pasar al otro lado. En una ausencia de palabras aprendí a cruzarlas, no puedo ocultarte, desde el sueño que nos dimos me quedé sonámbulo, en posición vértigo, desnudo hasta los laureles, como los cipreses que no se adaptan a la tristeza porque desconocen a ciertas que la muerte no mata,  y se encrespan, por eso se encrespan, por eso su fruto es de grietas, bolitas de puertas, collares de puertas abiertas. Por eso se encrespan.
Y también tendrás que perdonarme por seguir deshojando estas hojas de piel de naranja, sin zumo de ti yo me enfermo, me seco, no sudo y acabo estancado hasta las orejas de estanques que saben a cloro sin fila ni filia ni gracia de nada ni nadan sin zumo de ti como una flecha sin arco, ¿qué hago?, ¿pongo la papelera?, ¿saco la tele a pasear?, ¿ me compro una cordura? Por muy cactus que sea, bebo algo para mantener mi existencia, como los escorpiones que tienen veneno y no lo pidieron y por eso los matan los que no saben más que de dosis, de medidas, los que saben de medias, que hasta las venden, y ponen tiendas y no han visto tus piernas, son como científicos encapsulados pretendiendo resolver poemas bajando la temperatura de las letras cuando escribo que te amo. Lo que quiero decir es que dormir contigo o con una ecuación me sabe más distinto que recorrer del blanco al negro todos los grises que se me pongan por delante. Lo que quiero decir es que te debo todo lo que de aprovechable tengo. No, eso es lo que puedo darte, deberte te debo los infinitos que ahora no sé dónde he puesto, pero me muevo, rasco por los sitios, tiro piedras a las nubes para que me den las estrellas y en invierno las enciendo.
Estoy en deuda contigo como lo estaba conmigo antes de saberte, te debo lo que sentí al sabernos.
Estoy en deuda contigo porque todo es diferente después de saber que existes, porque las cerezas son más rojas y los pies tienen más dedos y menos anclas, porque la realidad se ha caído al pozo de los sueños y cuando llueve se cumplen los deseos, porque desde que el mundo te tiene agarrada ( eso se cree) la sed necesita menos agua, la suerte menos fe, la fe menos dioses, los dioses menos hombres y los hombres menos dioses, como si se hubiera comprendido algo en algún sitio que desconozco, como si hubiera una verdad que nos pasara una nota con una sonrisa por debajo de la comisura de los destinos, porque las alegrías alegran por alegrías y no por obligaciones desde que me enseñaste a saber distinguir entre tú y todo lo demás con sólo verte, aún dormido y sin soñar, cansado de creer haber soñado todo lo soñable, abriste mi mirada para que entraran los paisajes , estos paisajes que nunca hubieran sido sin ti, te debo esto y aquello y lo que me queda y lo que no sé y hasta llegar a todo para llegar a todo a descifrar lo mejor, arrancarlo de cuajo y traerte a donde tú me llevaste.
Esta es mi historia: donde tú me llevaste…y yo: disco rayado, rayado, rayado…
Después ya no lo fue, porque lo pusieron todo de plástico, y los vasos de papel, y el mar de cartulina, y a mí no me salen las olas con tijeras ni con algodón las nubes. Y esta pega no encola, deja las paredes. Yo les hablo, pero hablar con las paredes es, y sólo como mucho, hablar con las paredes. Responden, claro que responden, pero son paredes. Encierran avisando, pero encierran. Y se contradicen hacia mí.
¿Te acuerdas del monstruito del escaparate verde que parecía que movía los ojos cuando oscurecía? Intento dibujarlo para ver cómo te ríes.


griFOLL

INTENCIONS - griFOLL





D’ arribar a la pluja pel començament del bosc
en sap la salamandra quan s’ hi fica
com un peu dins un mitjó de gelatina i s’ infla;
i groga i negra i folla i alquimista fa el foc mercurial
que mineralitza les fonts, beneeix l’ aigua i s’ hi cristal·litza.
Ara, per arribar al bosc pel començament de la pluja
demana pels tritons, més amunt, però viuen d’ abraçar-se,
no tenen enemic, no t’ entendran, home.

griFOLL
17.08.14

casserrespoblepoema

sábado, 16 de agosto de 2014

INTEROS

No me’ n rento les ments- griFOLL

Torno a caure de dents a la mossegada,
memòries inventades fins les tantes enllà,
fins les quines enlloc, com un cuc cabdellat
per un somni en pols que futureja pepsillones,
citribèl·lules i demès clepsidres sense clep,
em declaro anèmic vampir, fumador sense fums,
només porto radar a les nits, de dia tinc son
i em rebolco pel món, cremo mandres i algun
tros de branca per fer carbonet i provar d’ esbossar-la,
com si fos un motiu, una mina, els gira-sols del pot groc,
que en caiguessin les pipes per tornar a caure de dents
a la mossegada dada fins les closques enllà,
sense menys ni salar. No me’ n rento les ments.

griFOLL
16.08.14

casserrespoblepoema

LES GAVINES DE LES GENIVES - griFOLL


Sóc capaç de ser incapaç de no ser-ho:
m’ ho invento tot fins que se’ m fa de veritat.
Per exemple sóc capaç de perdre’ m dins la troballa.
Per exemple busco sempre, que no pari mai de brotar.
Encara que quan ho tinc, ho sento,  no ho sento, malgrat
que quan ho sento, ho sento, sóc capaç de trobar-me i tocar el tres,
incapaç de ser-me, sí, però això és una cosa que no sento!
Dec ser d’ herba, doncs. L’ herba que no sap deixar la terra
i la que no té més desig que ser-te, ja infusió, fumada
o amanida al gust (que jo també vull fer-hi estalactites)
del teu paladar; i llepar-te les genives: totes.  

griFOLL

16.08.14

DIT I DESFET - griFOLL


Ens han dit d’ una ruïna de vidres que hi ha,
que no podem travessar o, que si hem vingut a sagnar, fem,
però que sagnar és perdre sang i ja està.
Ens han donat dues opcions: l’ una de vidre i l’ altra ja està.
Hem escollit la tercera. Per transparències.

griFOLL

16.08.14