Josep Grifoll - DELIRIS i DEMÉS

FRACTURA nº 2

FRACTURA

Aquest vídeo és per a tu, però ei, que tampoc cal que te’ l miris, hi surto jo i sé que sóc difícil de mirar. Si tan sols l’ escoltes, l’ escoltessis... Deixa’ m, sisplau, conservar la innocència, el cor d’ infant esperançat que em duu per aquest camí tan bèstia de l’ existència i creure que, si ho fas, qui sap? potser t’ ajuda en alguna cosa, en alguna coseta, ínfima...; o somrius, potser somrius ni que sigui una mil•lèsima de segon. Seria preciós, tots dos seríem mig pèl més feliços.

griFOLL

TU ET PERTANYS, poema de griFOLL

Tu et pertanys.

Tu que amb mans de lira i veu que entela

surts de tu a repartir-te sent poesia sola, nua.

Tu que sents el dol però li somrius a l’ altre

perquè saps que també el sent.

Tu que hi tornes cada dia sense forces per tornar-hi.

Tu que encara jugues, que tremoles però t’ hi enfiles.

Tu que et mires per fora mentre per dins sempre millores.

Tu que dius el què et penses que no saps dir sense dir-ho.

Tu que sents pors incomunicables i t’ hi comuniques

perquè a tu no et tomben; vols, i sense ales les sobrevoles.

Tu, tu que et pertanys

i et dónes als demés per pertànyer-te més i donar més,

que ets com un cercle viciós de trèvols de quatre fulles

que regales: un penjoll d’ amor; has de saber que mai no falles.

Tu. Gràcies a persones com tu, una de cada mil tres-centes vint-i-quatre,

el món encara gira, la lluna encara és blava, el sol escalfa,

hi ha altre gent com tu a qui li encomanes

la meravella més desmeravellada: ser tu en una societat

de maniquins faltats de causa. No deixis de ser tu

la conseqüència, de fer filigranes, d’ apostar

pels qui no tenen cartes, perquè et pertanys

i t’ has escollit humana. Gràcies.

griFOLL

EM DESCOBRES? , poema de Josep Grifoll

Patti Smith

“ People have the power”

Patti Smith

EM DESCOBRES?

( les faltes d’ ortografia són de propina)

Si diguéssim el què sentim

i no el què pensem que s’ ha de pensar

pel què poden pensar que sentim.

Si fóssim de veritat allò que som

i no això que se suposa que hem de ser

per semblar que som allò que ni existeix

i tots empaitem voler ser.

Si no ens enganyéssim amb idees prefabricades

i les fabriquéssim nosaltres fent caldo

de records amb conseqüències, d’ experiències

amb sorpresa, d’ intuïcions que mai la caguen.

Si ens deixéssim ser, tan sols, senzillament,

com tots els éssers es deixen; cap arbre

vol ser la pedra, cap foc, l’ aigua, l’ abella

és l’ abella i la mel ve d’ aquí: de ser-se.

Si deixéssim de cercar-nos i ens miréssim.

Si deixéssim de comparar-nos i ens defenséssim

els altres als uns i viceversa .

Què passaria si fóssim?

Si com les feres féssim l’ amor allà a on ens trobéssim

o ens queixaléssim?

Què passaria si com la rosa i el lliri ens mostréssim

amb la nostra màxima bellesa?

Què passaria si cridéssim quan l’ udol ens dol a dintre,

quan tot això que ens callem sortís? Qui seriem?

Si fóssim qui som, qui seriem de veres?

I que faríem? Com actuaríem? Ens assemblaríem

a aquesta farsa que ens tenen muntada a la closca

i que, amb tota l’ intenció de desfer-nos-en, ens empresona?

Sense indicis de memòria, instint i en sobra. Cop d’ ala i vola.

Si comprenguéssim que no hi ha res a resoldre

abans de que volent resoldre res ho espatlléssim tot,

si, com qui diu, comencéssim de nou, i no se’ ns acudís

el mateix acudit que ens ha dut fins aquesta poca gracia,

quin somni que no ho seria? l’ has somiat alguna vegada?

Si ens despulléssim les ànimes, allò que més dol,

allò més profund, secret a secret, falòrnia a falòrnia.

No hem fet res, som humans, ens hem equivocat,

tots hem comès errors de l’ alçada d’ un campanar,

però quan hi ha d’ un campanar a la lluna? no tenim

cap culpa, són tan ínfimes, ens fem més mal que tot

el que ens pensem que hem fet. I si la culpa ni existeix?

Si fóssim de veritat això que som sense amagar ni polir

sabríem que no existeix, l’ hem inventada.

Vull dir, i sí abans de morir visquéssim?

Si ens deixéssim envelar pel què sentim

d’ una puta vegada i per totes , sense pensar. Pensar?

Ens ho pensem que pensem, una altra mentida al cabàs.

No pensem. Som éssers d’ intuïció i sentiment; vius, lliures.

Si fóssim qui som no hi hauria contradicció, ni dicció potser;

si fóssim de veritat, sense que ens calguessin cures

per a cap malaltia, no emmalaltiríem, una altra mentida

que ens cobren pel davant i pel darrera.

Religions? Política? Futbol? Filosofia? Feina? Països?

Governs? Hamburgueses? Drogues sintètiques? Teràpies

alternatives ( a quina?) a mida, desastre i companyia,

deures, psiquiatries, policies, jutges, botigues, bombes,

aplicacions en tres dimensions, mascotes de peixera,

toros a la plaça, ovelles rere ovelles, pobres entre reixes,

rics fent la berbena, poetes sota els ponts, tetes amagades,

sexes disfressats, petons de Hollywood, crispetes

que fan soroll i no et deixen sentir la pel·lícula de la teva vida.

Si recordéssim el què sentim, si poguéssim arribar

aquí a on som, una mica de pell més endins, amb amor,

sense por, sense presses, ens en sortiríem. Recordaríem

qui som i del record d’ haver-nos’ en estat n’ aprendríem.

Faríem tot allò que no vam gosar fer quan no érem,

totes les bogeries que no ho eren, tots els petons

que no vam robar, totes les abraçades sens braços,

tots els “ t’ estimo” sense ganes, tota la fera a l’ aigüera;

i la nedaríem plegats i ens en fotríem, riuríem,

per primera vega a la vida riuríem sent nosaltres,

sense carcasses ni mascares ni tapajuntes ni aquarel·les...

Nosaltres i prou. Cap prou inclou tant com aquest: nosaltres.

Si ens atrevíssim, si no els hi féssim més cas, podríem,

encara podem, encara podem fer que les nostres vides

no siguin vides copiades, correctes, a mida de res, diagnòstics,

currículums, biografies, calendaris, carnets, apologies,

contractes, costums, tradicions, personatges, adquisicions,

mecànica d’ estudi, matemàtiques, física i química,

reducte de totes les coses o invent de cal gargolista.

Encara hi som a temps. Hi som a temps perquè el temps

no existeix. I perquè volem, perquè per més papus i dimonis

som qui som per a ser-nos i estem vius per a viure i ser viscuts.

I és preciós, perquè ho estem aconseguint. Ser.

griFOLL

LA CARTA, de Josep Grifoll

Tota la vida he provat de dir alguna cosa que servís, no que fos bona, sinó que per alguna estranyíssima casualitat arribés, no sé com, a les teves mans. Ja em serveix. Ara hi és. L’ ampolla del nàufrag ha arribat al millor port que mai s’ hagués imaginat. Gràcies per obrir-la i llegir-me. No t’ imagines el bé que em fas. Jo estic aquí, sol, fa segles, a l’ illa del tresor sense tresor. Tu també deus tenir la teva illa, la teva solitud, el teu tresor sense tresor ( et puc abraçar molt fort?); i baixes cada dia a la platja esperant que arribi un missatge, un senyal; i que no sigui un altre miratge. No deixis que els miratges, quan s’ esfumen, et facin creure que un dia no ho faran. Avui no ho han fet, no llegeixes mentides, llegeixes la meva única veritat, que ve a ser, més o menys, com la de tots, però jo no l’ amago, ja no. Com tu. És per això que ens comuniquem.

Sóc una persona, una insignificant personeta que habita per un brevíssim espai de temps en aquest planeta; una personeta entre milions de mons farcits de personetes amb tot de més de mons a dins que van a donar a l’ infinit. L’ infinit és allò que sentim a vegades, aquella sensació que és com una barreja de vertigen amb bellesa extrema i por de no poder-ho suportar. Hi ha gent que no el sent mai l’ infinit, jo sé que tu sí, que, a vegades, un raig de llum travessa una gota de pluja, olores la nit o et despertes somniant que la gravetat ha deixat de funcionar i el sents; el sents i no saps què sentir. Jo tampoc; a mi tampoc em cap enlloc. No sé per què ens van posar cadascun en una illa diferent. Sentir l’ infinit junts podria ser només allò que és bell; potser sí que és el com i no el què. I agafats. Sentir-lo molt agafats.

Si t’ ho mires des d’ un tros amunt, dues personetes insignificants o d’ una en una...la diferència; mira com s’ acosten, quan és miren, quan es veuen i es deixen veure de veritat. Mira quan s’ abracen, mira com ho fan.  Dues personetes entre milions de personetes cadascuna d’ ella sola a la seva illa que ara s’ estan trobant, es descobreixen, somriuen, flipen, es diria que han inventat la felicitat. I ho han fet, ho estem fent, perquè la felicitat és com una pilota de tenis, va i ve d’ una raqueta a l’ altre, han de ser dos com a mínim perquè existeixi. Hi ha qui hi juga sol amb una paret, sí, hi ha tantíssima gent que s’ enganya per por. És trist, la por acaba sent trista, acaba sent tristesa sense ni por: buidor.

Però és aquí. Aquí, quan ens trobem dos entre milions d’ anys i gents, quan comencem de veritat a viure, quan contradiem la solitud, quan compartim tot allò que hem experimentat i som, quan ens mostrem amb més ganes de veure-hi que d’ ésser vist, quan els egos es confonen i acaben per fondre’ s fins desaparèixer, quan sentim a dins els pits que existim i som existits, amb tot i cada conseqüència amb cura. Sents que és com estar a dins i a fora de nosaltres? Jo també. És la sensació més agradable del món i ningú s’ hi ha fixat. No rebutjar-nos, al contrari, celebrar-nos el miracle per haver-lo sabut veure i creure en ell, per no haver-nos rendit i tirar cada dia ampolles amb cartes i poemes al mar, per haver estat del cantó de la màgia, de les causalitats, de les serendipies, de les impossibilitats que mai ho són si no desistim.

Em pregunto per què hi ha tanta gent a la seva illa desconfiant dels nàufrags de les illes properes, per què s’ escapen amb trossos de mar de mentida de la seva essència, per què s’ escapen d’ ells mateixos amb un tros de terra que pretenen sempre fer més gran que els de la vora. Em pregunto per què no s’ estimen en comptes de competir. Què ens han fet i qui i per què? I per què alguns hem escollit no jugar a la mentida i els demés sí? Quina cosa fa que haguem cregut en nosaltres? «Nosaltres», somrius. Els valents som els més covards i els covards som els més valents. Tot és al revés de com ho vam aprendre; és que ja ho sabíem. Abans de néixer ja ho sabíem. Ho havíem oblidat perquè aquest món no té memòria. Els humans la van abolir per poder repetir els mateixos errors, errors que pels uns eren pitjor, més error: aprofitar-se dels demés, fer escales de valors, diferenciar en comptes d’ igualar...cercaven la felicitat també, mai més lluny d’ on s’ ha trobat. Encara ho fan. I és aquí, a les nostres mans, les nostres mans que podrien ser les de tots si es paressin a sentir i no a pensar pensaments que ni tan sols són d’ ells; han heretat fa totes les generacions l’ error primigeni, creure’ s al cregut, provar-lo d’ imitar. La seva ràbia també és por, tristesa finalment acumulada entre barrots de carn amb sentiments desorientats.

I diu que tots ens morirem. I més mentides per l’ estil. Si fossin aquí, si de veritat quan son amb l’ altre fossin ells i permetessin a l’ altre ser l’ altre, comprendrien la relació que té l’ amor amb el temps: cap. Aquest darrer no existeix. Fins i tot se’ ls hi ha demostrat científicament, però ells, emparrats. Del temps també n’ han fet un negoci perquè l’ illa els hi creixi. Per què no han volgut conèixer l’ amor si és arreu? Com pot un ésser viu témer l’ amor si és d’ on prové, on és i a on va? Com pot un ésser de vida témer la vida? Com pot algú tenir por d’ ell mateix? Tristesa.

Però nosaltres continuarem tirant ampolles amb el nostre missatge a dins, i arribaran, un dia arribaran. Provarem de dir tota la vida alguna cosa que serveixi, que arribi a les mans d’ algú. Com aquesta. Junts tirarem el doble d’ ampolles.

griFOLL

SIS POEMES per a tu - griFOLL

COM EL JOAN/PERÒ NO ( poema d griFOLL)

sóc un pardal /sóc un gafarró

et puc du gra/puc ser groc

com el blat / fer-me agost

però no sé fer pa/ sóc un ocell

petitó / peso poc / puc dur-te

a volar de dos a tres roures n’ amunt

no arribo a la lluna/ sóc de vol baix:

necessito flors/ llimar-me el bec

pedra a frec / sense frac: no sóc un pingüí:

puc volar i passo fred / sóc un pardal xic i groc

jo / i me n’ alegro!

griFOLL

30.08.14

ANGIPORTUM - griFOLL

el callejón angiportum

l'allée angiportum

cross together angiportum

tornar-hi / érem

fórem angiportum / porta’ m/

torna’ ns a casa angiportum

forever vir ewig angiportum

and gi portum a l’ hum-

us angiportum

griFOLL

26.08.14

EQUIVOCA’ T ( materia lista) griFOLL

equivoca’ t

equivoca’ t fins allò que no pots perdonar de l’ altre

i el comprendràs / llavors esgarrifa’ t

tant com vulguis /però tira milles /

no t’ aturis a brillar per una sola estrella/

equivoca’ t amb l’ esgarrifança universal/ deixa

propina i tira vies/ làcties i làcties enllà

la por és temorosa/ no hi arriba:

va estudiar aquí

griFOLL

26.08.14

poesia visual sexual griFOLL 14

ANNA AGUILAR-AMAT, POETA, TERMINÓLOGA...i escolteu l' entrevista (bluemoon/programa-no52)

http://www.radiovilamajor.cat/bluemoon/programa-no52-anna-aguilar-amat/

Programa emés el 17 de juny amb la nostra amiga, la poeta i terminóloga, professora d’universitat, Premi Carles Riba de poesia i moltes més coses que podreu descubrir a la entrada que te dedicada a la wikipèdia.

A www.annaaguilaramat.net també podreu trobar qui és, tot el que fa, així com algun dels seus poemes.

De nena, volia ser pintora, sempre està pensant, porta amb ella una llibreta on anota tot allò que li ve al cap.

Amb l’Anna, van tenir un programa molt especial, us agradarà.