LA CARTA, de Josep Grifoll

Tota la vida he provat de dir alguna cosa que servís, no que fos bona, sinó que per alguna estranyíssima casualitat arribés, no sé com, a les teves mans. Ja em serveix. Ara hi és. L’ ampolla del nàufrag ha arribat al millor port que mai s’ hagués imaginat. Gràcies per obrir-la i llegir-me. No t’ imagines el bé que em fas. Jo estic aquí, sol, fa segles, a l’ illa del tresor sense tresor. Tu també deus tenir la teva illa, la teva solitud, el teu tresor sense tresor ( et puc abraçar molt fort?); i baixes cada dia a la platja esperant que arribi un missatge, un senyal; i que no sigui un altre miratge. No deixis que els miratges, quan s’ esfumen, et facin creure que un dia no ho faran. Avui no ho han fet, no llegeixes mentides, llegeixes la meva única veritat, que ve a ser, més o menys, com la de tots, però jo no l’ amago, ja no. Com tu. És per això que ens comuniquem.

Sóc una persona, una insignificant personeta que habita per un brevíssim espai de temps en aquest planeta; una personeta entre milions de mons farcits de personetes amb tot de més de mons a dins que van a donar a l’ infinit. L’ infinit és allò que sentim a vegades, aquella sensació que és com una barreja de vertigen amb bellesa extrema i por de no poder-ho suportar. Hi ha gent que no el sent mai l’ infinit, jo sé que tu sí, que, a vegades, un raig de llum travessa una gota de pluja, olores la nit o et despertes somniant que la gravetat ha deixat de funcionar i el sents; el sents i no saps què sentir. Jo tampoc; a mi tampoc em cap enlloc. No sé per què ens van posar cadascun en una illa diferent. Sentir l’ infinit junts podria ser només allò que és bell; potser sí que és el com i no el què. I agafats. Sentir-lo molt agafats.

Si t’ ho mires des d’ un tros amunt, dues personetes insignificants o d’ una en una...la diferència; mira com s’ acosten, quan és miren, quan es veuen i es deixen veure de veritat. Mira quan s’ abracen, mira com ho fan.  Dues personetes entre milions de personetes cadascuna d’ ella sola a la seva illa que ara s’ estan trobant, es descobreixen, somriuen, flipen, es diria que han inventat la felicitat. I ho han fet, ho estem fent, perquè la felicitat és com una pilota de tenis, va i ve d’ una raqueta a l’ altre, han de ser dos com a mínim perquè existeixi. Hi ha qui hi juga sol amb una paret, sí, hi ha tantíssima gent que s’ enganya per por. És trist, la por acaba sent trista, acaba sent tristesa sense ni por: buidor.

Però és aquí. Aquí, quan ens trobem dos entre milions d’ anys i gents, quan comencem de veritat a viure, quan contradiem la solitud, quan compartim tot allò que hem experimentat i som, quan ens mostrem amb més ganes de veure-hi que d’ ésser vist, quan els egos es confonen i acaben per fondre’ s fins desaparèixer, quan sentim a dins els pits que existim i som existits, amb tot i cada conseqüència amb cura. Sents que és com estar a dins i a fora de nosaltres? Jo també. És la sensació més agradable del món i ningú s’ hi ha fixat. No rebutjar-nos, al contrari, celebrar-nos el miracle per haver-lo sabut veure i creure en ell, per no haver-nos rendit i tirar cada dia ampolles amb cartes i poemes al mar, per haver estat del cantó de la màgia, de les causalitats, de les serendipies, de les impossibilitats que mai ho són si no desistim.

Em pregunto per què hi ha tanta gent a la seva illa desconfiant dels nàufrags de les illes properes, per què s’ escapen amb trossos de mar de mentida de la seva essència, per què s’ escapen d’ ells mateixos amb un tros de terra que pretenen sempre fer més gran que els de la vora. Em pregunto per què no s’ estimen en comptes de competir. Què ens han fet i qui i per què? I per què alguns hem escollit no jugar a la mentida i els demés sí? Quina cosa fa que haguem cregut en nosaltres? «Nosaltres», somrius. Els valents som els més covards i els covards som els més valents. Tot és al revés de com ho vam aprendre; és que ja ho sabíem. Abans de néixer ja ho sabíem. Ho havíem oblidat perquè aquest món no té memòria. Els humans la van abolir per poder repetir els mateixos errors, errors que pels uns eren pitjor, més error: aprofitar-se dels demés, fer escales de valors, diferenciar en comptes d’ igualar...cercaven la felicitat també, mai més lluny d’ on s’ ha trobat. Encara ho fan. I és aquí, a les nostres mans, les nostres mans que podrien ser les de tots si es paressin a sentir i no a pensar pensaments que ni tan sols són d’ ells; han heretat fa totes les generacions l’ error primigeni, creure’ s al cregut, provar-lo d’ imitar. La seva ràbia també és por, tristesa finalment acumulada entre barrots de carn amb sentiments desorientats.

I diu que tots ens morirem. I més mentides per l’ estil. Si fossin aquí, si de veritat quan son amb l’ altre fossin ells i permetessin a l’ altre ser l’ altre, comprendrien la relació que té l’ amor amb el temps: cap. Aquest darrer no existeix. Fins i tot se’ ls hi ha demostrat científicament, però ells, emparrats. Del temps també n’ han fet un negoci perquè l’ illa els hi creixi. Per què no han volgut conèixer l’ amor si és arreu? Com pot un ésser viu témer l’ amor si és d’ on prové, on és i a on va? Com pot un ésser de vida témer la vida? Com pot algú tenir por d’ ell mateix? Tristesa.

Però nosaltres continuarem tirant ampolles amb el nostre missatge a dins, i arribaran, un dia arribaran. Provarem de dir tota la vida alguna cosa que serveixi, que arribi a les mans d’ algú. Com aquesta. Junts tirarem el doble d’ ampolles.

griFOLL