La pupila no veu
l’ absència
que desgrana l’
ull posseït
per l’ aroma de pètals
caiguts en color
dins els nassos del
temps, no sap
de les despentinades
fosques noves de lluna
ni passa la llengua
per l’ ham dels records,
la pupila és una orquestra
de vidres trencats en dual,
la presentació representada,
el punt de l’ interrogant
que tremola de
somnis endins i s’ escapa vigílies enfora
a caçar rams de
signes coneguts, que encaixin
dins l’ arc de la
lògica apresa, deixeble fidel de l’ engany,
coronada de
buits, reflexa peticions a repetir per no patir.
La pupila és
covarda: jutja, condemna, dispara, s’ amaga
dessota el vestit
de parpelles que mai es descuida,
es contrau o s’
eixampla per tal d’ afinar la mentida.
Pobre pupila,
encara veu el que li han dit que hi havia;
un sexe, un
insecte, una carta, i lo més, t’ ho miris des d’ on t’ ho miris,
(l’)espanta, no
aguanta el pes de les altres mirades
si van amb
pupiles d’ idèntica marca de fàbrica.
La pupila només és
l’ objectiu d’ una màquina de fer fotos semiautomàtica.
El fotògraf ets tu,
quan et moris podràs veure sencer l’ àlbum de les teves vacances,
però serà en la
intimitat més íntima, no és per anar a ensenyar als altres, aquest
t’ ha d’ agradar
a tu.
griFOLL
18.07.14
casserrespoblepoema
No hay comentarios:
Publicar un comentario